“recorda sempre això, Sepharad. 

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg 

i mira de comprendre i estimar 

les raons i les parles diverses dels teus fills” 

S.ESPRIU, Assaig de càntic en el temple.

 

La Llengua materna és el referent que ens manté connectats a les primeres arrels, les que arrenquen del terra i embolcallen tot el nostre entorn, però la llengua, materna i totes les llengües, no són només un símbol d’identitat sinó que és el pont de diàleg que deia Espriu.

Com a animals que som, dotats de la capacitat de pensar i de parlar, hem d’aprofitar aquesta meravellosa eina i no perdre de vista que abans que res és una eina i, alliberada de prejudicis, ens ha de servir per a connectar-nos amb els altres i, en definitiva amb el món.

La llengua materna és el que ens fa veure el món com el veiem i és el que ens fa ser com som, les coses són el que són per com les anomenem, i ho fem així perquè ho duiem imprès, perquè, en la majoria de casos, la mare va ser la primera que ens va parlar, i la que ens ensenyà a fer-ho.

En un món tan ràpid, tan gran i tan divers reivindiquem la conservació de les llengües maternes com el patrimoni més ric que ens han llegat els nostres pares i com el que ens fa ser el que som.O pot ser hauríem de dir paternes, també?

Tradicionalment han estat les mares qui s’ha ocupat de les cries i per tant, elles qui les ha ensenyat a parlar, generalment en la llengua que elles ho feren. L’estadística demostra que la gran majoria de nens, els pares dels quals tenen llengües diferents, tot i esdevenir bilingües, assumeixen com a pròpia la de la mare.

Tot i això hi ha estudis que demostren que en tribus primitives la llengua paterna pesa més que la materna. Encara que els pares […]