“Recorda sempre això, Sepharad. 

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg 

i mira de comprendre i estimar 

les raons i les parles diverses dels teus fills” 

S.ESPRIU, Assaig de càntic en el temple.

 

La Llengua materna és el referent que ens manté connectats a les primeres arrels, les que arrenquen del terra i embolcallen tot el nostre entorn, però la llengua, materna i totes les llengües, no són només un símbol d’identitat sinó que és el pont de diàleg que deia Espriu.

Com a animals que som, dotats de la capacitat de pensar i de parlar, hem d’aprofitar aquesta meravellosa eina i no perdre de vista que abans que res és una eina i, alliberada de prejudicis, ens ha de servir per a connectar-nos amb els altres i, en definitiva amb el món.

La llengua materna és el que ens fa veure el món com el veiem i és el que ens fa ser com som, les coses són el que són per com les anomenem, i ho fem així perquè ho duiem imprès, perquè, en la majoria de casos, la mare va ser la primera que ens va parlar, i la que ens ensenyà a fer-ho.

En un món tan ràpid, tan gran i tan divers reivindiquem la conservació de les llengües maternes com el patrimoni més ric que ens han llegat els nostres pares i com el que ens fa ser el que som.O pot ser hauríem de dir paternes, també?

Tradicionalment han estat les mares qui s’ha ocupat de les cries i per tant, elles qui les ha ensenyat a parlar, generalment en la llengua que elles ho feren. L’estadística demostra que la gran majoria de nens, els pares dels quals tenen llengües diferents, tot i esdevenir bilingües, assumeixen com a pròpia la de la mare.

Tot i això hi ha estudis que demostren que en tribus primitives la llengua paterna pesa més que la materna. Encara que els pares parlen menys amb els seus fills que les mares, les estructures lingüístiques masculines són més simples que les femenines, així que la llengua del pare requereix menys esforç per un nadó i per això prefereixen imitar-la abans que la de la mare.

Actualment els papers de pare i mare es desdibuixen en el sentit tradicional: pares i mares assumeixen responsabilitats sobre els fills indistintament, i a més el concepte de família també canvia: ja són molts els nens que tenen només un progenitor o bé tenen dues mares o dos pares. No sé si caldria replantejar-se el terme llengua materna, per substituir-lo per algun concepte més genèric com primera llengua, però el que si és indubtable és que no cal perdre de vista mai el que la llengua és: un pont per al diàleg.